Redacció
La vicerectora d’Innovació, Transferència i Emprenedoria i directora del Parc de Recerca de la UAB, Rosa María Sebastián, valora la primera edició de la Setmana de la Innovació de la UAB i exposa els reptes del sector des de la perspectiva econòmica i empresarial, així com el seu recorregut com a primera directora en liderar el departament.
-S’acaba de celebrar la Setmana de la Innovació de la UAB. De quina manera va sorgir aquesta iniciativa?
La veritat és que molts diners no en tenim per fer transferència i ajudar els professors i investigadors, però per poder fer traspàs, hem de fer-nos veure. Per això vam decidir organitzar aquesta setmana, amb la idea de transmetre als estudiants que a la UAB hi ha molta recerca transgressora per aplicar a la societat.
-Per tant, el grau de recursos de què disposeu com a universitat per a fer recerca és escàs?
Clar, és un problema que tenen les universitats en general. Les inversions en recerca són baixes. La Generalitat abans destinava uns dos milions d’euros per a la recerca universitària, ara en dona uns quatre milions, aproximadament, però que s’ha de repartir entre sous, becaris, tècnics de suport… Ara per ara, no tenim recursos econòmics per invertir, per exemple, 50.000 euros en una empresa perquè comenci.
-Seria important poder comptar amb aquests recursos econòmics per impulsar més enllà les empreses que teniu.
Seria essencial invertir i, fins i tot, portar a aquests investigadors a xarxes d’inversors, tenir finances per a poder marxar a Boston i aixecar diners allà… Aquestes coses no les podem fer: ser valents i sortir fora. Els diners no donen la felicitat, però potencien moltes coses.
-Com valores la primera edició de la Setmana de la Innovació de la UAB?
Hem tingut més de 200 entrevistes i 90 taules per fer reunions, està sent tot un èxit. En total, més de 275 persones, estic molt contenta. Això ens dona visibilitat, vam tenir un punt verd a La Vanguardia amb aquesta idea de mostrar l’emprenedoria, la quantitat d’empreses que es fan i que s’han de fer més.
-La Setmana tancava amb la jornada “Ciència i emprenedoria en femení: superem la síndrome de la impostora”. D’on sorgeix la necessitat d’enfocar-ho cap aquesta via?
Jo, com a vicerectora, moltes vegades m’ha definit pensar que soc massa responsable i que ens fa por equivocar-nos. I el fet de poder escoltar en actes que a totes ens amenaça aquesta síndrome de la impostora i empatitzar amb aquest sentiment, ens fa proclamar que hem de ser valentes i tirar cap endavant.
-Aquesta síndrome de la impostora de la que parleu d’on sorgeix?
D’això mateix, que som molt responsables, molt bones treballadores i tenim por a equivocar-nos. Jo crec que això és el pitjor.
-Però això també hauria de ser una virtut.
Bé, és una virtut per què qui fa la feina d’oficina? la secretària. Darrere de l’home sempre hi ha la dona fent feina. Som fiables i responsables, ordenades i organitzades, i això, per un altre costat, ens encasella.
-A dies d’ara, ets la primera dona que dirigeix l’entitat. Quins reptes suposa ser la primera dona a presidir el Parc de Recerca UAB?
Mai hi ha hagut una dona com a directora del Parc de Recerca. Per a mi, agafar el càrrec ja era tot un repte, al principi vaig dir “mare meva, potser ho faig malament”. Jo soc catedràtica i tinc projectes, així que vaig pensar que seria una oportunitat de sortir del meu departament i de fer coses que al despatx no puc fer. Però jo no ho diria mai, perquè si ho dius et miren estrany, dient “mira a aquesta tia, és massa ambiciosa”.
Fer aquest pas et va causar impressió?
Molta i, a més, relacionat amb el tema del sostre de vidre, pel tipus de feina jo estic envoltada d’un entorn majoritàriament masculí. Quan arribes allà ja fan aquest lobby, que en diem, de fer els negocis al vestidor del pàdel. Clar, jo era dona, no tenien la mateixa afinitat amb mi i em va costar entrar al cercle. Jo em vestia amb samarretes roses i talons perquè la gent em veiés. El que ens diuen moltes vegades, i que a mi em molesta molt, és: “que bé que, com a dona, puguis aprofitar el quòrum establert”, és a dir, el fet de requerir-hi el 50% de les dones i homes en una empresa. I això, en el fons és una imatge masclista. Sembla que estiguis allà només per ser dona, no per la teva feina. Jo no vull estar en un lloc per cobrir un quòrum, jo hi estic perquè soc bona i puc fer-ho bé.
-Com a professional, consideres correcte aquest quòrum establert al sector?
Ho veig forçat perquè sinó no ens deixen entrar, és necessari dins el context social, però reconec que no m’agradaria que fos aquesta la decisió. Ens falta fer lobby entre nosaltres, ja que potser les dones no ho fem tant. – Andrea Martínez
