Redacció
La sala d’actes del MAC plena i desenes de persones que es van quedar fora són la mostra de la gran estima que Cerdanyola té al fotògraf Gabriel Escursell. Amb 86 anys, va rebre un merescut homenatge en un emotiu acte organitzat pel Grup de Recerques i Estudis de Cerdanyola (GREC) i l’AFOCER que també servia per presentar el llibre ‘Escursell, 52 anys fotografiant Cerdanyola’.
Escursell, que durant dècades va ser el fotògraf per excel·lència de la ciutat, va rebre entre llàgrimes la insígnia d’or d’AFOCER. L’entitat concedeix aquesta concedeix als socis que han format part durant 50 anys. Però abans es projectaven una selecció de fotografies del cerdanyolenc, que evocaven molts records entre assistents. “Cada foto té un comentari on Escursell explica els records que li evocaven”, explicava el periodista i membre del GREC, Juan Antonio Hidalgo. “Cada foto té una història”, puntualitzava Escursell, que en les seves paraules d’agraïment feia una menció especial a tots aquells fotògrafs d’abans que fotografiaven amb “màquines que semblaven carretons” amb una qualitat “molt bona”.
Compromís de l’Ajuntament per “fer un arxiu històric com Déu mana”.
Per a l’alcalde Carlos Cordón, assegurava que l’homenatge a Escursell era molt merescut i posava en valor la importància de les seves fotografies, a través de les que es pot dibuixar la història de Cerdanyola durant cinc dècades. “Són un bé preuat del present per conèixer el nostre passat i poder escriure noves pàgines de futur”. Finalment, també refermava el compromís de l’Ajuntament per “fer un arxiu històric com Déu mana”.
Com es pot aconseguir el llibre?
‘Escursell, 52 anys fotografiant Cerdanyola’ ja es pot comprar a les llibreries de Cerdanyola i a través de les webs del GREC i AFOCER es pot descarregar gratuïtament la versió en PDF.
Reportatge sobre els germans Escursell publicat al ‘Diari de Cerdanyola’, coincidint amb el 50è aniversari de la seva activitat professional i que ara recull el llibre ‘Escursell, 52 anys fotografiant Cerdanyola’
Presentar Gabriel Escursell és, de fet, totalment innecessari. La major part de les famílies de la ciutat tenen, en els seus àlbums familiars, un bon grapat d’imatges captades per ell o pel seu germà Francesc (que, malauradament, va morir ta uns anys). I també seria difícil trobar algú que, en alguna ocasió, no hagi anat a algunes de les botigues dels Escursell a comprar rodets o a fer revelar les fotografies de les vacances. Més que un fotògraf, “el Sr. Escursell” és a la nostra ciutat, des de fa temps, tota una institució. Cosa, per altra banda, totalment lògica, si considerem que fa ja cinc dècades que va començar a fotografiar pràcticament tot el que es bellugava a Cerdanyola. Sens dubte, doncs, tot un rècord que el converteix en el fotògraf que durant més temps ha estat en actiu a Cerdanyola.
La història de l’Estudi Fotogràfic Escursell comença a finals de la dècada dels quaranta, quan Francesc Escursell i el seu germà Gabriel (nats, respectivament, el 1934 i el 1936 a Ripollet, fills d’una de les famílies «històriques» de la població) van entrar com a aprenents a l’estudi fotogràfic Monistrol, de Sabadell. Eren els primers membres de la família que s’interessaven per aquesta activitat. Primer ho va fer Francesc i després es va incorporar Gabriel. L’aprenentatge, segons recorda Gabriel Escursell, va ser dur, “era una família molt recta, i ens exigien molt. Tant que, alguna vegada, fins i tot el meu germà i jo vam acabar plorant. Però tot el que vaig viure a l’estudi dels Monistrol és quelcom que sempre agrairé profundament a aquella família, perquè em van formar no tan sols com a fotògraf, sinó com a persona».
Van ser precisament els Monistrol els que van regalar a Francesc Escursell la seva primera càmera. Era una primitiva ‘Fotex’, amb la qual van fer els primers reportatges a Ripollet (el primer va ser una boda a «Ca La Cigronaire»). Era l’any 1950, la competència no era gaire abundant, i l’activitat aviat va començar a prosperar.
El pare dels Escursell tenia un bon treball com a encarregat a la Uralita, i els beneficis que els dos germans obtenien amb les seves fotografies es van dedicar, durant un temps, a comprar cada cop millors equips fotogràfics que, en un primer moment, es van instal·lar a la masia familiar de Ripollet. El negoci dels Escursell començava així a rutllar sota l’estricte control de la mare dels dos incipients fotògrafs, que s’encarregava d’administrar tota l’operació, i de comercialitzar les fotografies. El nombre creixent de clients aviat van justificar la compra de dues càmeres Kodak i -encara més important!- del primer flaix, «un trasto tan gran com una maleta, i molt difícil de transportar, que ens va costar 25.000 ptes. i que vam poder comprar gràcies a un crèdit de La Caixa». Els va proporcionar, per primer cop, la possibilitat de fer fotos en interiors, i de cobrir aixi balls i Festes Majors. Aquell flaix va ser el primer “avantatge competitiu” que els va permetre consolidar una posició capdavantera a la comarca. El segon factor que els va ajudar a aconseguir bona part del mercat va ser la malaurada desaparició del fotògraf de Sant Cugat Joan Cabanas, que des de feia uns anys tenia gairebé “monopolitzada” l’activitat fotogràfica a Cerdanyola, població que amb el temps estava destinada a convertir-se en el seu mercat més important. Segons recorda ara Gabriel Escursell, «a Ripollet aviat ens vam aconseguir un bon nombre de clients. A Cerdanyola, però, era molt difícil fer res, perquè en Cabanas ho controlava tot, des de feia anys. Podríem dir que Cerdanyola “era el seu territori”, i ningú podia fer-li la competència. Al 1952, però, va morir sobtadament. Precisament, després de fer el reportatge d’una boda. La seva desaparició ens va permetre fer, definitivament, el gran salt. A partir d’aquell moment, el negoci no va parar de prosperar.
Segons un reportatge publicat per Jordi Jorba a la revista “Ripollet Al Dia”, els Escursell van arribar a tenir sis botigues. Tres, a Ripollet (las de les Galeries del Mercat Municipal, la del barri del Port Vell, que portava l’avi, i la primera de totes, a la Plaça 11 de setembre, on va començar tot i on hi havia el laboratori fotogràfic). A Cerdanyola, en van obrir dues més (A l’Avinguda Catalunya i al Passeig de Cordelles). Caldria afegir una sisena, temporal, a Tossa de Mar, per aprofitar el negoci dels estiuejants. El negoci de Cerdanyola el gestionava Gabriel. El de Ripollet, Francesc, a qui amb el temps començaria a ajudar el seu fill Martí. L’establiment de l’Avinguda de la Creu Roja estava equipat amb dues “Linoff” que Escursell considera «les millors càmeres amb les quals he treballat durant tota la meva vida». Van aprendre a utilitzar el plató gracies a un altre fotògraf, anomenat Ribatallada, que també treballava a Ripollet però que feia poc que havia tancat la seva botiga. Començava un quart de segle de clara prosperitat professional. Una prosperitat tan evident que, segons recorda avui, «algunes persones de Ripollet aviat van començar a dir… en aquells anys!!! que fèiem tràfic de drogues. Un rumor que tenia una certa explicació. Encara que els Escursell -evidentment- no traficaven amb drogues, si que era cert que la seva frenètica activitat fotogràfica els havia convertit en uns bons clients dels contrabandistes de pel·lícula o de negatiu fotogràfic, un material escàs a ‘Espanya de la postguerra. “Possiblement alguna vegada algun veí va veure descarregar «el alijo» a la tenda, i d’aquí va sorgir el rumor”.
En el seu millor moment, els germans Escursell cobrien Cerdanyola, Montcada, Ripollet, Masrampinyo i La Llagosta. A més de les bodes, comunions i les Festes Majors -«la fotografia era, en aquell moment, el mateix que ara són els telèfons mòbils: una febre. Tothom volia fer-se una foto», recorda Escursell- feien també tasques ara impensables, com la renovació dels carnets d’identitat. Quan arribava el moment de fer la campanya, tothom havia de passar per un punt determinat de la ciutat (a Cerdanyola, era el porxo de l’Ajuntament) per fer-se la foto i omplir els impresos. Els mateixos Escursell s’encarregaven del tràmit. Quan arribava la policia, els dos germans lliuraven a les autoritats no solament les fotografies, sinó també la paperassa burocràtica de tot el poble ja preparada. En el seu moment de màxima activitat, els Escursell podien disparar, en un sol dia, mil fotografies. Això els obligava a llevar-se cada dia a les quatre de la matinada per revelar el material del dia anterior, que posteriorment la seva mare ordenava en àlbums i venia a la botiga. La bona marxa del negoci es basava, de fet, en unes jornades “maratonianes” que van durar molts anys. Els negatius, passades unes setmanes, es cremaven a l’hort familiar. Ocupaven massa espai, i en aquell moment ningú pensava que allò es convertiria, algun dia, en documents històrics de valor incalculable. El 1962, la família va obrir una nova botiga a l’Avinguda de Catalunya, que va seguir prosperant. EL 1978 Francesc Escursell va morir. La seva desaparició va ser un cop molt dur per a Gabriel Escursell, però va tirar endavant. El 1985 es va traslladar, finalment, al local del passeig Cordelles.
“Conservador” del patrimoni fotogràfic
Paradoxalment, després d’anys i anys de cremar milers de fotografies, a la dècada dels anys setanta Gabriel Escursell va ser pioner en la recuperació de moltes de les fotos fetes a Cerdanyola a començaments de segle: «de tant en tant em portaven una foto antiga, i jo la reproduïa i me la guardava. De mica en mica, em vaig anar engrescant i vaig acabar arreplegant un bon nombre d’imatges inèdites de la ciutat». Unes imatges que va saber administrar molt bé. El material de què disposa, però, és tan abundant que encara queden centenars d’imatges que no han vist mai la llum. Es tracta d’un material òbviament valuós, que voldria deixar a la ciutat. «L’any que ve faig 65 anys, i hauré de començar a pensar a jubilar-me, però no em vull quedar mà sobre mà. M’agradaria començar alguna mena de col·laboració amb alguna institució per seguir fent fotografies, i també ordenar el meu arxiu, amb l’objectiu que, finalment, passi a la ciutat. Ja he cedit un bon nombre d’imatges al Museu, i crec que allà és on, a llarg termini, ha d’anar a parar la meva col·lecció. Tant les fotografies pròpies, com els centenars d’imatges d’altres fotògrafs que constantment em porta la gent a la botiga, per si les vull.» Gràcies a la col·laboració ciutadana ha aconseguit recuperar moltes de les fotos de les quals havia cremat els negatius: «encara m’emociono quan dono la volta a la foto i trobo el número de referència escrit a mà. En un moment puc saber si allò ho va numerar la meva mare, el meu germà o jo mateix».
