Redacció
La politòloga i periodista Andrea López-Tomàs és corresponsal d’El Periòdico a Orient Mitjà des de fa tres anys. Ens reunim via trucada amb ella perquè ens expliqui la situació actual a Gaza i com es viure-ho des de dins
Com s’arriba a ser especialista en l’Orient Mitjà?
Des de petita m’ha agradat molt escriure i saber coses i la professió que em permetia fer això era el Periodisme. També, havia vist que l’Orient Mitjà és una regió de la que es parla sovint, però en terme de xifres i sempre m’ha frustrat molt aquesta forma de mirar-ho. Pensava que estudiant Periodisme i especialitzant-me en aquesta part del món podia explicar-ho d’una forma més humana.
Vaig estudiar Periodisme i Ciències Polítiques a la UPF. Durant els anys de carrera vaig estudiar àrab i em vaig informar més sobre aquesta regió. A més, vaig marxar sis mesos a Tel Aviv. Tot i que vaig tornar per acabar la segona carrera i fer un màster especialitzat en gènere, el meu cap i el meu cor sempre han estat allà. En certa manera mai he marxat. Per últim, fa tres anys vaig marxar a Beirut com a corresponsal d’El Periòdico, però de forma freelance.
El fet d’haver estudiat Ciències Polítiques t’ha influenciat en voler fer un periodisme més humà?
Sí, “allò personal és polític”. El fet que la informació d’aquesta regió es tracti d’una forma o d’una altra també és política. Intentar buscar aquesta cara més humana m’agrada per poder apropar les històries a la gent.
Quins son els principals reptes que afrontes com a corresponsal actualment?
Ara és una situació de frustració sostinguda per les periodistes que estem sobre el terreny, ja que no podem estar el més a prop possible per explicar el que succeeix. Hem d’informar a través d’altres i lluny del lloc dels fets. També, el fet que Israel vulgui controlar el relat fa que hi hagi més dificultats de moviment per nosaltres i per les palestines.
Quin és l’impacte humà més impactant que has presenciat?
A part del dolor entre els dos pobles, és dur presenciar tot l’odi que aquest conflicte ha despertat sobre el terreny i a tot el món. Tothom opina i es viu com si fos un partit de futbol en el que t’has de posicionar. Jo responc a les meves cròniques aportant context històric per entendre l’origen d’aquest odi tan passional.
Com creus que el teu treball com a corresponsal pot influir en la percepció internacional del conflicte?
A nivell internacional serveix per documentar, però per a mi és més important que a nivell local les meves lectores sentin més properes les històries que explico i que els hi hagi remogut alguna cosa dintre seu.
Has notat algun canvi en la dinàmica del conflicte des que vas començar fins ara?
És molt difícil ser imparcial i tinc la sensació que la gent s’ha acostumat que hi hagi aquest conflicte de fons. Com a periodistes la nostra feina és fer aquest primer esborrany de la història. Ara hi ha hagut un empitjorament de la situació per la població palestina i un abandonament a nivell internacional i regional.
Creus que has arribat a frivolitzar la situació al viure-la des de dins?
Sí, però no pel conflicte, sinó per les condicions de la feina de les periodistes. Soc freelance i si no passen coses ni escric sobre elles no cobro. De vegades arribes a frivolitzar perquè tens un mes tranquil i no pots tenir un sou decent per pagar les factures. Això és el problema del periodisme internacional, sobretot en el context espanyol. No s’inverteix en que els periodistes no hagin de dependre de quantes persones moren perquè els mitjans et comprin els articles.
Quin creus que és el paper dels mitjans de comunicació en la resolució de conflictes a Orient Mitjà?
Els mitjans son el primer esborrany de la història i fer una primera documentació del que passa. Nosaltres tenim més llibertat que ONGs o acadèmics que han d’analitzar la situació. Nosaltres anem allà, posem el micròfon i escoltem el que ens vol dir la gent i ho mostrem al món. Fins i tot amb els debats morals que implica. El nostre rol és estar allà i noi girar la cara quan hi hagi un altre conflicte i es deixi de posar la mirada a Gaza. És important que estiguem aquí també en el després de les bombes i estiguem pendents de què passarà. El rol dels mitjans i de les periodistes és posar el focus on no volen que el posem.
Creus que hi ha esperança per a una resolució pacífica a llarg termini?
Sí, sinó no seria periodista ni dedicaria els meus esforços i temps en escoltar a tota aquesta gent i que el món les senti i les reconegui com a mereixedores de pau. Per arribar és important fer pressió als nostres governants perquè escoltin els nostres reclams com a ciutadania. Crec que hi ha esperança que la situació millori per a les palestines i que hi hagi un futur de pau per totes. No sé si tindré el privilegi de veure-ho, però com a mínim estaré amb la consciència tranquil·la per haver fet tot el que estava a la meva mà. – Paula Sama
