Redacció
El coronavirus ens ha canviat la vida a tots, però per a algunes persones el gir ha estat de 360 graus. Abans de l’inici de la pandèmia la cerdanyolenca Miriam Marin, amb parella i dues filles, treballava d’auxiliar d’infermeria de nounats al torn de nit de l’Hospital General Universitari de Catalunya. Un centre hospitalari que a finals de març va passar a dedicar-se exclusivament a la lluita contra la covid-19. “Ja no hi havia especialitats, tot era coronavirus”, recorda la cerdanyolenca. A mitjans de març la seva mare començava amb els primers símptomes i poc després també ho feia el seu pare. “A més dels torns a l’hospital, havia d’anar a casa seva a cuinar, netejar, medicar-los i portar la compra. Després arribava a casa meva i m’aïllava en una habitació i no podia estar en contacte amb la meva parella ni les meves filles”.
“Arribaves a l’hospital mentalitzada. Et deies a tu mateixa, jo puc. Però després et trobaves allà persones que amb 60 anys se’ls consumien els pulmons en 48 hores. I no podies fer res”
Si una cosa té clara aquesta cerdanyolenca de 32 anys és que el coronavirus no discrimina per edat, gènere o patologies prèvies. Els seus pares ara ja estan millor i hem pogut parlar amb ells, prefereixen les inicials perquè no volen cap tipus de protagonisme, però sí que consideraven que explicar el seu cas podia ser útil. MG és la mare de la Miriam i té 61 anys i té una patologia que no està considerada com a grup de risc per a la covid-19. El seu pare, FM, té 59 anys i és una persona enèrgica que no ha estat mai malalta. Per tant, ni per edat ni per patològies prèvies els seus pares tenien un gran perill, però van acabar patint la malaltia. Amb els primers símtptomes de la seva mare, l’hospital va deixar la Míriam en quarantena. “Encara no he tornat perquè malgrat que em van fer la prova i sóc negativa, tinc símptomes”, explica. Ja han passat els dies, però el record dels pocs dies de pandèmia viscuts en primera línia no s’obliden: “Arribaves a l’hospitalI mentalitzada. Et deies a tu mateixa, jo puc. Però després et trobaves allà persones que amb 60 anys se’ls consumien els pulmons en 48 hores. I no podies fer res”. I cada dia, recorda, sorties de l’hospital entre llàgrimes. “Tot i que jo ho vaig viure pocs dies per la situació dels meus pares, després ho he anat seguint a través dels companys”, apunta. És cert que tots els professionals sanitaris estan preparats per veure morir a la gent, però aquesta malaltia els va agafar per sorpresa: “Era tot desconegut, jo em vaig haver de preparar mentalment per deixar als meus pares a casa i a no tocar al meu marit ni a les meves filles per por a contagiar-los”. Quan arribava a casa la seva filla de set anys -”la gran té 13 i ha entès tot millor”- li demanava una abraçada. “Ella no entenia el fet de no poder tenir contacte amb la seva mare. És molt dur no poder fer-ho. Vaig arribar a dutxar-me amb lleixiu diluïda”, assegura. Cap contacte amb la seva família fins que ha donat negatiu en la prova. Amb el resultat a la mà, han recuperat els petons i les abraçades perdudes. El 14 de març la seva mare, MG, va començar amb símptomes com dolor muscular, cansament i vòmits. La Míriam va dedicir portar-la a l’hospital on va donar positiu en coronavirus i va estar ingressada dos dies. Després va continuar l’hospitalització a casa gràcies a l’ajuda de la Miriam. Però als quatre dies la situació es va complicar encara més quan també el seu pare, FM, va començar a notar símptomes. “Primer vaig notar cansament i em costaba respirar”, explica FM. “La meva filla em va mirar la saturació i em va dir que anés al CAP II, allà em van posar oxígen, però ja van veure que potser es complicaria el tema per l’auscultació que em van fer i hauria d’anar a l’hospital”. Després de tornar a casa va empitjorar en poques hores. “Jo no volia anar a l’hospital perquè sabia que allò seria un caos, però la Miriam em va convèncer”, recorda. Poc més tard una ambulància se l’emportava al Taulí. “Realment quan se’l van emportar vaig pensar que potser no el tornaria veure, s’havia consumit en 48 hores”, apunta la Míriam. El cerdanyolenc va estar 24 hores al Taulí i no les oblidarà mai. “Érem 40 o 50 persones en 20 metres quadrats i jo no era dels que estava pitjor”, indica. Com que la seva filla auxiliar d’infermeria va poder continuar l’ingrés a casa, on va perdre el gust, l’olfacte i tenia molta diarrea. “Em feia mal l’ànima i tot, va arribar un moment que volia morir-me”, recorda. Va ser diagnosticat amb covid-19 i pneumònia. A més, va perdre 10 quilos en 10 dies. Dues setmanes després va començar a sortir del pou. “I sortir del forat vol dir poder aixecar-te del llit per anar al lavabo i cuinar alguna cosa. Però per la nit encara tinc els pulmons carregats”, explica amb paraules d’agraïment per la seva filla. “Sort d’ella que ha fet tot i ens ha pogut controlar i medicar”, apunta. Ara la seva dona ja pot sortir al carrer i ell encara haurà d’esperar. Malgrat tot el que ha patit, se sent un privilegiat: “A l’hospital hi havia gent molt pitjor, jo vaig poder continuar l’ingrés a casa, que és gran i té dos lavabos. No tothom té això”. Un matrimoni cerdanyolenc que se sent afortunat per haver sobreviscut al coronavirus i poder-ho explicar.
