Redacció
Tots els escriptors acaben parlant dels mateixos temes i Rosa Montero (Madrid, 1951) no s’amaga d’aquesta realitat: “La meva primera novel·la ja parlava del pas del temps i de la mort”, apuntava l’escriptora, que assegurava que seva última obra, ‘La Carne’ (Alfaguara), tracta la mateixa temàtica però amb “més humor”. I és que, segons Montero, totes les seves novel·les són molt “existencialistes” i estan tremendament marcades pel pas dels temps: “Als novel·listes ens costa més oblidar-nos de la mort”, confessava durant una conversa a l’Ateneu amb la també escriptora, Estel Solé.
A ‘La carne’ Montero narra la vida de la Soledad, una comissària d’exposicions que el dia del seu 60è aniversari decideix contractar un gigoló romanès per posar gelós a un examant. “Parlo de la carn que ens porta a la glòria, de la carn que ens fa acaronar l’eternitat, de la carn que ens deslliura de la mort”, explicava una Montero que, com la protagonista, té més de 60 anys. Curiosament Montero es mostrava sorpresa perquè alguns periodistes l’havien felicitat per haver-se atrevit a tocar el “tabú” del sexe de les dones de 60. “És que les dones compleixen 60 anys i es desactiven pel sexe? Em van al·lucinar perquè jo volia parlar de sexe i d’amor, però mai se m’ha passat pel cap que el sexe als 60 sigui tabú”, remarcava l’escriptora.
Després de confessar que mai rellegeix els seus llibres, Montero apuntava que els escriptors són “fills” de tots els llibres que han llegit, “també dels dolents”. Ella va començar a escriure sense intentar copiar ningú i quan ja tenia dues novel·les publicades va descobrir els que considera dos dels seus mestres: Nabokov i Ursula K. Le Guin. Però més que referents, el més important per a un escriptor són els lectors: “La història de la literatura està plena d’escriptors que van perdre els lectors i es van tornar bojos, es van suïcidar o van fer de la seva vida un disbarat”. Si al final, apuntava Montero, “algú no diu que l’interessa, el que has fet és una estupidesa, el deliri d’un boig”. – NF
