Redacció
A les 12 hores. Sempre puntual, només falla si plou. Cada dia des d’un balcó de la plaça Enric Granados, el tenor José Manuel Marín interpreta cançons per als seus veïns. Camí dels 81 anys i vidu des del passat agost, treballa aquests dies en el seu cinquè CD. “En aquest segur que canto millor”, bromeja. “I és que tot s’aprén amb el temps”, assegura entusiasta.
DE PASTOR D’OVELLES A TENOR D’ÒPERA
Des de fa un mes no ha sortit per res de casa. “Just abans de decretar-se l’estat d’alarma vaig anar a comprar per 15 dies i ara el que necessito m’ho porten el meus fills i un veí”, explica. Sense la seva dona, es troba sol al seu pis, però ho porta bé perquè per a ell la soledat no és una situació nova. “10 anys de la meva vida me’ls vaig passar sol al camp”, recorda. I és que amb la seva història vital es podria escriure un llibre. Va néixer a Povedilla (Albacete) i als 8 anys els seus pares el van posar a treballar de pastor d’ovelles al costat dels seus germans Juan Antonio i Paco. “Vaig ser molt feliç, tot i que fins als 12 vaig caminar a camp obert, amb vent i pluja, dormint sobre una pell i menjant un cop a el dia. Si menjava”, explica. Als 18 anys, de la mà del seu germà Tomas i la seva dona, arriba a Barcelona. No sabia llegir ni escriure. “Vaig ser analfabet fins als 18 anys, no havia trepitjat mai una escola”, confessa. A la capital catalana començaria d’aprenent en una casa de persianes fins que li va tocar el servei militar a Sant Climent, on van fer que tots els reclutes analfabets fessin un pas endavant. “En aquell moment no sabia ni que significava la paraula analfabet. Allà les lliçons me les donaven un alferes i altres soldats”, indica el cerdanyolenc. Després de la mili va entrar a l’empresa Poliglás, on va fer carrera.
COM ENTRA LA MÚSICA A LA SEVA VIDA?
Als 50 anys van detectar-li un tumor a l’ull dret. Després de l’operació va estar 30 dies amb els ulls tapats. “Enfonsat per primera vegada a la vida”, lamenta. La meva dona em va portar una ràdio i una matinada va sentir una música que va netejar-li els “mals pensaments”. Eren els Concerts per a piano 20 i 21 de Mozart. Poc després es matricularia a piano a l’Escola de Música Municipal Aulos. Les classes de piano es van acabar i es va passar a les de cant. No havia cantat mai. Mentre la professora anava seguint tons ell la seguia i, ja jubilat, va decidir dedicar-s’hi en profunditat. “Vaig buscar un professor particular i de seguida vaig pensar en deixar-los alguna cosa cantat als meus quatre néts”, recorda. ‘Nunca es tarde’, ‘Un paso más’, ‘Vinceró’! i ‘Un poco de todo’ són els títols dels quatre treballs que ha editat fins al moment. Tots es poden escolar a la seva pàgina web -www.josemanuelmarintenor.com- perquè el seu únic objectiu és que sigui un regal per a la seva família, els meus amics i per a tots aquells que estimen la música. “I que amb el temps d’converteixi en un record o un llegat per als meus descendents”, espera.
Com molts altres cerdanyolencs al principi del confinament va sortir al balcó per a l’aplaudiment als sanitaris i la cassolada als Reis -”sóc una mica republicà”, apunta- i una veïna va engrescar-lo a cantar una estona. “Però em vaig adonar que a les 20 hores et trenques la veu i vaig dir que tornaria a cantar a les 12 hores del dia següent”, afirma. Ho va fer i des de llavors els veïns esperen diàriament la cita amb el tenor. “Canto amb un micro que tinc i el meu repertori és bàsicament italià, que és el que encaixa més amb la meva persona”, explica. Se sent reconfortat per haver pogut trobar el camí de la música després de la seva vida professional. Però no va decidir sortir al balcó a cantar per ell: “La situació del país és molt greu, surto a cantar per totes les persones que esperen que canti i que potser durant una estona desconnecten de la realitat”.
