Redacció
La Floristeria Casamitjana celebra enguany el 50è aniversari envoltada d’olors, colors i art. La Maria Casamitjana és l’ànima actual del negoci que van començar els seus pares a la casa familiar de Cerdanyola. Ella ha dedicat tota la seva vida a l’art floral, la seva feina i la seva passió.
Si ara mires enrere, quin balanç fas d’aquests 50 anys?
Un balanç molt positiu. La floristeria ha anat evolucionant i hem passat de tot… També crisis i pandèmia. Penso celebrar-ne molts més. La botiga és el meu negoci, la meva feina i la meva passió.
Arribarà als 100?
No ho crec, però tant de bo. Tot està per fer. En principi no tinc relleu perquè els fills es dediquen a altres coses, estan encara estudiant, però mai se sap. He volgut que els meus dos fills coneguin el negoci de casa i el valorin. Això els hi he anat transmetent.
Parlaves de passar per crisis. Com s’adaptat el sector de la floristeria als canvis econòmics i tecnològics?
La crisi del 2009 a nosaltres ens va enganxar un any després, però va ser una davallada gran. Vam anar treballant perquè t’adaptes al que el client vol i les seves circumstàncies. Hi ha flors de tots els preus. I amb la pandèmia, baixar la persiana va ser molt dur. No sabíem quan podríem tornar a obrir, però de sobte l’ordinador va començar a sonar. Tres anys abans de la pandèmia havíem fet una web i formàvem part d’associacions internacionals que t’envien rams per repartir a Cerdanyola. També vam fer moltes condolències, perquè la gent no podia anar al tanatori i la gent ens trucava per enviar flors a domicili com a mostra de condol. Aquesta va ser la nostra sortida de la pandèmia. Una cosa curiosa que vam viure és que durant el confinament la gent tenia la necessitat de tenir verd i flors a casa. Van ser dies molt difícils, costava molt trobar material per servir. Sempre estaré agraïda a la gent de Cerdanyola, que va respondre molt bé quan no sabíem com ens en sortiríem.
Potser vau recollir els fruits de la vostra implicació amb tot tipus d’activitats i entitats de Cerdanyola.
Sempre hem intentat ser una mica més que una floristeria i anar més enllà. Per exemple ara ho fem amb la commemoració dels 50 anys. Ja hem inaugurat dues exposicions d’artistes vinculats amb la floristeria i farem també un acte vinculat amb la poesia.
Què significa fer de la botiga un aparador obert a la ciutat?
L’aparador és la clau i més en un sector com el nostre. No tinc un aparador de primavera, estiu, tardor i hivern. Per a mi són importants les estacions, però mai faig durar l’aparador més de 15 dies. Primer, perquè el gènere és efímer. I, segon, perquè penso que cada vegada que una persona passa per davant i als 15 dies veu un altre aparador sempre és motiu de tornar a mirar-lo. Vull transmetre el pas del temps i l’activitat de la botiga. A l’art floral tenim una roda que és un cicle on sempre hi som: naixem, ens emparellem, ens fem adults, envellim i morim… A més, en aquesta roda tenim les quatre estacions. Cada vegada les flors arriben de llocs diferents per ser-hi tot l’any, però m’agrada conservar bastant l’essència de cada estació.
I precisament una de les seves apostes és el KM0.
Tenim un mercat central a Holanda, des d’on arrriben flors de tot els món i en hores arriben aquí. Però la pandèmia ens va fer acabar de replantejar que si treballàvem necessitàvem algú que ens proporcionés el material perquè no arribava res d’allà i les fronteres estaven tancades. Per sort, quan va arribar la pandèmia nosaltres teníem molts anys d’experiència i feia anys que apostàvem pel KM 0. De seguida vam trucar els nostres floricultors de Vilassar. En una època teníem molt vlara la globalització i els seus avantatges, però passa una cosa com una pandèmia i et fa replantejar moltes coses. Entenc que hi ha coses que hauran de venir de fora, però també que apostarem per tenir cada dia més una mica de tot aquí.
I en quin moment vas decidir dedicar-te a l’art floral?
La botiga va nèixer de les excedències de l’hort de casa. Posàvem uns cistellets fora i ho veníem. Però ña idea d’obrir una floristeria va ser del pare, jardiner i treballador a l’Institut Botànic de Barcelona. Ell va veure com molta gent passava pel Mercat de les Flors a comprar flors. Els pares volien tenir un negoci que procurés ingressos extres per mantenir tota la família i poder procurar estudis als fills. Jo, quan podia acompanyava als pares a comprar les flors al mercat. De seguida va ser la meva passió. Quan vaig acabar l’escola vaig estudiar quatre anys d’art floral japonès, l’Ikebana. Això em va servir per crear, amb altres persones que coincidíem als mercats, l’Escola d’Art Floral de Barcelona, de la qual vaig ser alumna de la primera promoció i després vaig ser-hi mestre durant 30 anys. Ara faig classes per als Programes de Formació i Inserció (PFI) a Sant Cugat
