Redacció
Durant els darrers anys del franquisme i els primers de la transició a la democràcia Josep Font va ser una de les figures més destacades de la política local i va desenvolupar, també, importants responsabilitats al PSC, a nivell nacional. Fundador del PSOE a Cerdanyola, que posteriorment es fusionaria amb el PSC que encapçalava Enric Senabre, en aquesta entrevista recorda aquells anys i fa cinc cèntims dels seus records.
Josep Font va néixer a Bellcaire d’Urgell, prop de Balaguer, d’on era la família de la seva mare. La família del seu pare, però, era de Ripollet, “dels que van perdre la guerra”, segons recorda. Al final de la guerra, va acabar a un camp de concentració. I al sortir, es va haver de tornar a amagar perquè el van avisar de que si tornava a Ripollet el matarien. Després d’una temporada amagat a una casa familiar, buida, propera al Pantà de Camarassa, la família es va instal·lar a Bellcaire.
Allà passaria Font els primers 14 anys de la seva vida. A Ripollet, però, conservava família. I quan va arribar el moment d’aprendre un ofici, com no volia treballar de paleta (com el seu pare) ni de pagès (com els seus avis) va tornar a Ripollet, amb els seus avis i oncles, per aprendre l’ofici de mecànic. Aviat començava a treballar a tallers petits, com els Tallers Isern, o els Tallers Prats. Acabaria entrant a Aiscondel.
Inici de la militància política a Aiscondel
Allà, entraria ràpidament en contacte amb persones vinculada al PCC i al PSUC, “i per tant, a CC.OO”, comenta. Comença a assistir a reunions del sindicat, que, segons diu, “es feien a esglésies, cosa que em va sorprendre molt, perquè a Lleida aquestes coses no passaven. A la primera reunió que vaig anar vam arribar dos o tres persones a l’església, va sortir un capellà, ens va donar la clau i ens va dir: aquí podeu fer la reunió, però no feu gaire soroll. Al final va anar arribant gent fins que ens vam aplegar deu o dotze. Per les converses, de seguida vaig veure que tots els que estaven a aquella reunió havien estat a la presó, menys jo. Eren tots gent del PSUC”.
La seva militància comença, doncs, a CC.OO. Segons recorda, “en aquell moment, només existien PSUC i CC.OO. Evidentment, a la clandestinitat. El PSC i el PSOE ni existien. Es donava, a més, la circumstància de que a aquesta zona de Catalunya la situació que es vivia era de molta agitació. I la nostra forma d’actuar i pensament polític estava totalment condicionat per aquesta forta agitació”
El servei militar, però, suposaria per a ell un important “shock” cultural. El va fer, al 1966, a la Unitat d’Operacions Especials. Allà, parlant amb els seus companys, aviat comprova que els postulats ideològics que ell assumia sense discussió des del punt de vista del cinturó industrial de Barcelona no eren acceptats per gairebé ningú que provingués d’altres llocs. Malgrat el moment i el lloc, les converses polítiques que mantenia eren tan obertes que, finalment, un dels seus superiors el va avisar de que si no deixava el tema podria acabar tenint problemes.
El fet de comprovar directament com gairebé ningú aliè als ambients que es podien trobar, bàsicament, a les indústries del Vallès “combregaven” amb els postulats ideològics de CC.OO. el fan començar a pensar que alguna cosa falla, i que potser hi ha alguna disfunció entre les postures ideològiques que fins a aquell moment defensava i les necessitats o forma de pensar de la major part de la població. Malgrat tot, al tornar a Aiscondel, reprèn en un primer moment la seva activitat sindical. Fins que, en un moment determinat s’organitza una vaga de 21 dies que ell considera que s’ha convocat, en gran part, per motius polítics i no laborals o de defensa dels treballadors. La situació es complica i, finalment, acaben intervenint els antidisturbis. És un nou motiu que l’empeny a buscar altres alternatives ideològiques mitjançant les quals donar sortida a la seva activitat política.
Arribada al socialisme i reunions clandestines amb Felipe González
Així arriba al socialisme. S’assabenta de que el PSUC, de fet, es va crear com a resultat de la fusió a Catalunya dels socialistes i els comunistes. Però cada vegada que pregunta a algun membre del PSUC si coneix a algú del partit socialista només obté una rialla sarcàstica i com a molt alguna referència “als músics”. Li costa descobrir que es refereixen al MSC (Moviment Socialista Català) on, en aquell moment, militaven entre d’altres Obiols o Raventós. Els comunistes, en aquells moments, es reien d’ells.
Ell, però, comença a orbitar de forma cada cop més clara en torn a l’òrbita socialista. Es fa membre d’una associació de Barcelona, tolerada pel franquisme, que es deia “Amigos de las Elecciones Universales”. És gràcies a altres membres d’aquesta entitat que, finalment, aconseguirà contactar amb membres del clandestí PSOE. Segons comenta ara, “potser m’hagués resultat més fàcil contactar amb gent del MSC, però en aquell moment jo ha havia vist que a qui reconeixia la Segona Internacional era al PSOE, i jo em guiava per la Segona Internacional”.
Entra així en contacte amb Joaquim Jou i Fonollà, un dels fundadors de la Federació Catalana del PSOE. “Devia ser al voltant de 1974. Li vaig dir que volia col·laborar amb ells. I es va donar la casualitat de que, pocs dies més tard, venia Felipe González a una reunió clandestina a Santa Coloma. Jo ja sabia qui era Felipe perquè ja havien parlat d’ell en algun número de “Cuadernos Para el Diálogo”. Em van convidar a la reunió. I em vaig integrar a la Federació Catalana del PSOE”.
Al començament es va dedicar, bàsicament, a intentar captar militants. Segons recorda, en van entrar molt pocs, i amb moltes dificultats. Bàsicament, gent que, com ell, eren membres del Comitè d’Aiscondel i que havien sentit parlar del partit. Noms com Bernardino Álvarez, Antonio Rodríguez (“León”), Joan Puig… finalment es va poder organitzar un petit nucli.
Una data especialment significativa, i que demostra clarament com de petit era el partit en aquells moments, és el dia en el qual va visitar Cerdanyola Triginer, que ja era Secretari General del PSOE a Catalunya, per donar un míting al Casal Parroquial, amb la complicitat de Mossèn Rosell. Malgrat la importància del protagonista de l’acte, hi va assistir molt poca gent. Si finalment van poder començar a créixer va ser, en gran part, pels greus problemes que a la ciutat va tenir el PSUC i que va fer que molta gent busqués, com ell havia fet abans, altres alternatives per dur a terme la seva tasca política.
Quan, finalment, es van començar a preparar les primeres eleccions municipals després del franquisme, Font formava part de l’executiva catalana del PSOE i s’estàven fent els tràmits per al congrés de la Unitat amb el PSC que –com és sabut- finalment es va tirar endavant.
El PSC a Cerdanyola
A Cerdanyola, abans d’aquest Congrès, i segons recorda, “l’agrupació local del PSC eren també quatre gats. L’havien posat en marxa, bàsicament, Enric Senabre, Miquel Sánchez i Albert Lázaro”. Aquell procés d’unitat, però, no va agradar a tothom. Segons comenta Font, “en Lázaro, que entre d’altres virtuts té la de ser un home de fortes conviccions, al PSOE no el volia veure ni en pintura. I quan es va fer la unitat, va marxar del PSC. A mí sempre em va semblar una decisió difícil d’entendre, perquè al final el que s’estava fent era unificar una branca del socialisme més catalanista i una altra més espanyolista, que era el que passava a nivell de carrer”.
Aquí a Cerdanyola, a diferència d’altres ciutats on la integració va ser molt difícil i va comportar moments de molta tensió o fins i tot d’una certa violència entre militants, el procés va ser molt fàcil i va anar molt bé. “Entre d’altres coses”, diu, “perquè ni el Senabre ni jo mateix teníem ganes de problemes”.
Quan, poc després, va arribar el moment de fer les llistes electorals de les primeres municipals li van demanar que fos el candidat. Però, en aquell moment, ell era Secretari Nacional de la UGT, formava també part de l’executiva del PSC com a Secretari de Formació i, reconeix, tenia moltes esperances i li feia molta il·lusió ser diputat al Parlament de Catalunya. Durant una visita a la ciutat de Valentín Antón, que havia estat Secretari Nacional de la UGT, es va organitzar un partit de futbol i una costellada a Can Coll. Aquell dia li va proposar ser candidat. I allà mateix, Font li va dir que aquesta no era la seva prioritat.
Segons recorda, “jo sabia que si jo deia que no només podia haver dos candidats. O Celestino o l’Enric. Li vaig dir a Valentín Antón que a qui triés l’agrupació jo li donaria tot el meu suport. I no vam parlar més del tema”. Afegeix, tot seguit, que en aquell moment ningú pensava que els alcaldes arribarien a ser unes figures amb tant poder i tant autònomes dels partits com després han estat. Molts pensàven que la seva funció seria més de gestió, i que estarien fortament controlats pels partits. Ell donava, en definitiva, més importància a estar a l’executiva del partit que a ser alcalde.
L’etapa a Madrid i enfrontament a Felipe i Guerra
Va començar a viatjar molt a Madrid per la seva condició de Secretari de Formació del PSC, per coordinar les activitats amb la Secretaria de Formació del PSOE. Allà treballava amb Luis Gómez Llorente, que després arribaria a ser Vicepresident del Congrès, i que en aquell moment coordinava la formació del PSOE. Treballaven colze a colzeper preparar els programes formatius. Sovint hi havia xocs perquè les coses que es preparaven a Madrid a Catalunya no es podien aplicar o determinats membres del partit no les veien adequades. Però, comenta, “jo ho anava trampejant perquè al viure a Catalunya entenia els punts de vista d’aquí, i al mateix temps com venia del PSOE entenia els seus punts de vista”.
Va arribar, aleshores, el famós congrés en el qual es volia que Felipe González continués com a Secretari General del Partit, però mantenint el marxisme dins de l’ideari del programa. Gómez Llorente li va preguntar quina seria la seva postura. Ell va contestar que amb la potència que tenia el PSUC a Catalunya si deixàvem el marxisme tindríem serioses dificultats. Li van demanar que es sumés al nucli de persones que s’oposaven a que al PSOE deixés el marxisme. Va accedir, sumant-se a altres militants tant destacats com Pablo Castellano o Fernando Morán… “Érem”, diu ara, “un equip bastant potent”.
Van guanyar les primeres votacions d’aquell Congrès. Però Felipe González, Rubalcaba i Alfonso Guerra, diu, “van fer de les seves. Van maniobrar molt bé, i finalment vam perdre el Congrès. Nosaltres no questionàvem a Felipe, érem conscients de que era l’únic que podia arribar a ser president del Govern, de tots els possibles candidats del PSOE. El que no volíem era deixar de banda les postures d’esquerres”. Després d’aquell episodi (“El que se mueva no sale en la foto”), Guerra va reduir a l’ostracisme a la major part d’integrants de la corrent crítica.
Aviat va veure que la seva continuïtat a l’executiva nacional del partit no estava garantida, i va preferir marxar. Li va dir a Raimon Obiols que no volia continuar, i que preferia tornar a Cerdanyola.
Regidor de Cerdanyola a la segona legislatura
A la segona legislatura, va ser elegit regidor. Si li demanen quina valoració fa d’aquells governs locals del PSC diu que globalment creu que ha de ser positiva, “encara que no tinc tota la informació, i sabent com estava la situació quan havien arribat, i les traves que els hi posaven tant els comunistes com els convergents, diria que se’n van sortir prou bé.”
Es va manifestar, però, crític, ja en aquell moment, respecte a determinades polítiques del govern amb les quals ell no estava d’acord. Més concretament, en la política de selecció de personal de l’Ajuntament. Una competència que, a més, ell gestionava directament. Després d’un parell de situacions tenses amb alguns dels membres de l’equip de govern, se li van retirar aquestes competències. Quan va acabar aquella legislatura, no va repetir com a regidor. I, de fet, va tancar la seva activitat política per centrar-se en la vida professional i familiar.
