Jayce: “Si el meu nom arriba a ser escoltat, que sigui abans que em passi alguna cosa dolenta”

WhatsApp Image 2023-12-20 at 12.21.37
El ballarí Jayce captat per la càmera de Sion Fullana

Jayce és activista i performer de 21 anys cerdanyolenc que porta 5 anys ballant “voguing”, una forma d’expressió que va sorgir com a resposta a l’opressió constant de les comunitats queer i racialitzades a Nova York als anys 80 que ha esdevingut una eina de resistència i un espai per a la creació d’identitat. En les III Jornades Ismael Smith: Miratges contemporanis, organitzades entre el Museu d’Art de Cerdanyola i el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el ballarí va presentar ‘El ball dels monstres’ (Allò que no es veu) a la Sala de la Cúpula del MNAC, una performance innovadora que mostrava la bellesa a través de la monstruositat

Com va començar la teva trajectòria com a ballarí? Què et va portar a explorar el “voguing” com a forma d’expressió artística?
Des de ben petit sempre havia volgut ballar, però no vaig estar en un entorn on podia començar aquest somni. Vinc d’una família d’atletes, em vaig dedicar a practicar esports com atletisme o handbol… Fins que al complir 17 vaig tenir el valor d’anar amb amigues a les portes obertes d’escoles de dansa d’amagat. Anava a escoles de Cerdanyola i Barcelona per fer proves gratuïtes perquè en aquell moment jo no tenia diners per pagar la meva formació.
En una d’aquestes classes, un cop vaig tenir els diners estalviats, vaig poder permetre’m apuntar-me a un intensiu. Allà, la professora ens va parlar d’uns esdeveniments anomenats “jam” on molts ballarins ballen free style, cadascú el seu estil, i un DJ que improvisa. En un d’aquests esdeveniments, Izaskun Ortega, la organitzadora, em va introduir el concepte del “vogue”. Vaig investigar i vaig veure que hi havia un espai per gent com jo, gent racialitzada i queer. I la següent vegada vaig veure una ballarina de “vogue”. Volia parlar amb ella, però com a les “jams” hi ha música molt alta no podíem parlar, llavors vaig optar per ballar amb ella. Després em va convidar a anar a una de les seves classes i així em vaig endinsar en aquest món. Per primer cop vaig sentir que hi havia un espai per a mi. Sent de Cerdanyola no veus gent negra pel carrer o gent visiblement queer. En aquest entorn, per fi havia trobat el meu espai, per fi estava allò que sempre havia sentit i necessitat. Vaig començar a viatjar i a formar-me fora de Barcelona perquè les persones que ensenyaven aquí eren persones blanques cis i no entenien al complet el sentit de la cultura “vogue”, que es bàsicament crear un espai segur per la gent racialitzada i trans.

Què et va inspirar a crear la performance?
Quan em van fer la proposta tenia una idea molt diferent del que volia fer. Vaig començar a encaminar-la pensant en l’ideal de Smith: com jugava amb el gènere i amb els rols, volia barrejar la masculinitat i feminitat… Però pensant en què volia fer jo com a artista, i més en un escenari com el MNAC, no volia fer alguna cosa bonica i ja està. Volia ensenyar la meva cultura i parlar de la importància de les vides trans i de com les persones trans sobreviuen. Vaig parlar de la mort, de la bellesa, de protegir la nostra cultura fins crear ‘El ball dels monstres’.

Com vas descobrir l’obra d’Ismael Smith i quins aspectes de la seva figura et van inspirar?
Al proposar-me la performance em van parlar de la seva obra, la seva vida i la seva trajectòria. Em va inspirar moltíssim. Era un artista gai que no va poder experimentar tot l’èxit que estan tenint ara les seves obres. Es va veure rebutjat pel moviment i la gent de la seva època, i em va fer veure’m reflectit i veure també reflectida la comunitat. No es parla de les persones del col•lectiu fins que moren o passa alguna cosa dolenta. Em vaig sentir molt identificat. Vull que si el meu nom arriba a ser escoltat, sigui abans que em passi alguna cosa dolenta.

Com vas aconseguir fusionar el “voguing” amb l’estètica i les temàtiques de l’artista?
Smith jugava amb els rols de gènere i jugava amb la idea del monstre, allò que la societat diu que és lleig però realment té molta bellesa. Vaig sentir que allà estem nosaltres. Les persones del col•lectiu es veuen com monstres. Es creu que són éssers estranys i obscurs, però en realitat són persones súper belles. Vaig començar la peça amb la mort, un concepte obscur. Vaig triar 6 casos de dones trans racialitzades que han mort de gener a març i amb el sentiment de transformar-ho en bellesa. Hi ha una dualitat entre això, i sento que Ismael Smith feia molt bé en no fer cas el moviment artístic de llavors. És molt motivador per la seva època.

La performance aborda la bellesa a través de la monstruositat, com creus que es reflexa en el teu treball aquesta dualitat?
No existeix el “voguing” sense el dolor. És una eina política. En el moment que aquest concepte es comenci a veure com a bellesa i es deixi de veure tot el patiment i esforç que hi ha darrera deixarà de tenir sentit. Sempre que actuo hi ha un punt de dolor i de dualitat entre allò monstruós i allò bell. El “voguing” és un moviment molt maco, però és necessari parlar dels trans, dels negres i de la mort per poder entendre’l.

Com va ser el procés creatiu? Et vas enfrontar a reptes durant el procés?
Arribar a un espai com el MNAC em semblava una meta quasi impossible. Estava constantment revisant la meva obra per veure si era suficient, si realment el que estava fent com a persona racialitzada en un espai tan emblemàtic seria una bona empremta per nosaltres. Vaig haver de lluitar contra mi mateix per portar aquest treball endavant i que no fos oblidable.

Com va rebre el públic i la crítica ‘El ball dels monstres (Allò que no es veu)’?
Em va agradar molt la diversitat de gent que es va ajuntar al MNAC. El fet de barrejar la cultura queer amb un espai tan emblemàtic, normalment freqüentat per un altre tipus de públic, va generar un ambient molt interessant. De vegades inclús era violent perquè se sentia que hi havia persones que no sabien com reaccionar, però per això està l’art, per provocar emocions.
A les xarxes socials sí que he vist molt odi i violència a la pàgina web del MNAC o en els comentaris, però també he vist moltes altres persones que m’han donat suport. Tot i així, sento que no hagués estat una bona feina si no hi hagués aquestes reaccions. No hagués estat art ni hagués complert l’objectiu que buscava si no hagués tingut una reacció tan forta per part del públic. L’art és diversitat.

Quin tipus d’impacte esperaves aconseguir amb la obra? L’has aconseguit?
El meu major objectiu era aconseguir més recolzament per la nostra comunitat. A Barcelona generem espais segurs per gent trans racialitzada, però és molt complicat perquè ho fem amb els nostres propis recursos. No comptem amb l’ajuda de cap institució legal. De moment he tingut l’impacte que volia, però vull veure si poden arribar més coses.

En quina mesura et sents connectat personalment amb la temàtica de la obra?
Connecto perquè és una forma de crear consciència sobre la fragilitat de les persones trans. El meu cercle son persones trans en mig de la transició, que ja l’han acabat o que encara no han pogut perquè no tenen els mitjans. He construït una obra on m’accepten conscients de la fragilitat i sento que tinc molta sort de conservar vives totes aquestes persones.
D’altra banda, també em fa ser conscient que puc perdre amigues durant el camí. Per això era tan important aquesta obra. El missatge que volia promoure és la importància de valorar les persones que tenim amb nosaltres quan encara estan.

Tens plans de crear obres que explorin temes similars en el futur?
Un dels meus grans objectius relacionats amb el que vaig fer al MNAC és fer un “ballroom” a un museu, que s’ajunti tota la gent de la comunitat i desenvolupin el seu art en categories. És increïble i crec que fer-ho en un espai com el MNAC seria catastròficament positiu.

Com evolucionarà el teu enfoc artístic?
Ara tinc unes ganes terribles de seguir creant i fer una peça sobre el meu propi ser i el meu autodescobriment. En aquesta última peça inspirada en Smith, em va fer adonar-me que també he de veure’m a mi mateix amb els ulls que el vaig veure a ell. Vull sentir la inspiració que vaig sentir per ell en les meves pròpies vivències. És un sentiment que vull arribar a desenvolupar en una peça.

Quins consells donaries a altres artistes que busquen abordar temes sensibles mitjançant el seu art?
Crec que el més important és ser fidel al seu missatge i donar-se l’oportunitat de provocar i mostrar tot el que volen, malgrat la pressió social. És molt important per a un artista que sigui capaç de permetre’s deixar empremta i ser la persona que obre camins nous.

Quina vinculació tens amb Cerdanyola?
Em vaig criar allà i vull fer un agraïment al Quim, que va ser el meu professor a l’institut. Gràcies a ell vaig enamorar-me de l’art. A més, és una de les persones que m’ha connectat amb altres persones vinculades a institucions de museus. Gràcies a ell estic aquí. He pogut accedir a l’oportunitat que ha estat performar al MNAC i difondre el meu art en un pla major del que tinc habitualment. – Paula Sama

Redacció


Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *


Nosaltres

Cerdanyola al dia és una publicació on trobareu tota la informació que necessiteu al respecte d’activitats i esdeveniments que es desenvolupin a la ciutat de Cerdanyola del Vallès.


C/ de Sant Martí, 81, 08290 Cerdanyola del Vallès

Contactar

936 91 68 76



Newsletter



Necessites ajuda?