Redacció
Montflorit és un grup d’indie rock en català que neix a Cerdanyola del Vallès i que a poc a poc s’ha anat fent un forat en l’escena musical. Tot va començar arran la pandèmia, quan el duo Kokovoco, format pel Marc i l’Ignasi, llancen el seu primer tema. Més tard, la formació va passar a comptar amb la Mar com a guitarrista, en Pau com a bateria i en Wini com a baix, tot acomiadant en Marc per assumptes personals
El grup Montflorit és un grup que sorgeix a casa, de manera independent i com una cosa molt petita. Quins reptes suposa fer-se un lloc al món musical des de zero?
Dir-ho a tan gran escala se’m fa complicat perquè encara no estem sòlids a l’escena, però de moment el primer repte és fer un projecte mínimament sostenible, és a dir, obtenir una retribució econòmica suficient per poder continuar gravant música. La majoria dels bolos en què toquem són gratis perquè les organitzacions són sense ànim de lucre, o perquè es tracta d’un casal, d’unes festes locals… Però assumim que al principi això ha de passar i estem encantats que la gent ens truqui per tocar.
Seguint aquest fil, vau començar assajant a casa teva. Com passeu de tocar a casa a pujar-vos-en a un escenari?
Aquí hi ha una anècdota, perquè el grup el vam començar que érem uns quatre membres diferents dels quals només n’he quedat jo… I el primer cop que vaig pujar a un escenari va ser quan just els antics membres m’acabaven de deixar i em trucaven per tocar en dues setmanes en un concurs de Lluïsos de Gràcia, que es deia “DescoNNecta”. Llavors vaig contactar, per amics d’amics, amb els actuals membres del grup, que no ens coneixíem de res. Personalment, em va calmar molt perquè tot i que mai havia estat sobre un escenari, em va agradar i ho recordo com una molt bona experiència.
I si us haguéssiu adonat que no funcioneu com a grup?
Realment tot indicava que allò podia sortir malament, l’estrany era que sortís bé. Jo recordo que els primers temes que vam intentar fer no sonaven gens bé, teníem dificultats per agafar una cançó i que sonés sòlida. Al final tenim al Pau, que és bateria i ve del blues; en Wini, que és baixista i ve del Punk; la Mar és guitarrista clàssica; i jo vinc més de l’indi rock britànic…
Consideres que és important que hi hagi alguna connexió personal entre el grup?
Jo crec que no necessàriament en l’àmbit musical, però sí que personalment és crucial tenir una mínima connexió, sobretot per empatitzar i tenir un entorn sa. Fer música és una cosa molt intensa perquè cadascú té els seus referents, ha invertit molt de temps, fins i tot la Mar que té estudis professionals de guitarra… I en pujar a un escenari tens molt feedback del públic i són emocions intenses tota l’estona. Som persones i podem tenir un mal dia o una mala època, i en un entorn de treball on tot és tan intens, és molt important entendre que no tots hem d’estar “a tope” sempre.
L’últim tema que heu tret, Notes de Veu, podem dir que és un dels més tranquils. Quin missatge voleu fer arribar?
Notes de Veu és un homenatge a la relació que teníem amb un dels membres de l’antiga banda, en Marc, amb qui jo componia abans i amb qui he tingut una relació molt intensa musicalment. Aquest tema parla una mica del sentiment d’enyorança de tenir aquest tipus de relació, de la sensació que sonava tot millor quan fèiem les coses junts. En general, m’he adonat que últimament les lletres van dirigides a un sentiment de nostàlgia, i aquesta no és una excepció.
En el videoclip que filmeu per acompanyar la gravació, es repeteixen constantment un seguit d’escenes. Hi ha cap intenció darrere?
La intenció del vídeo és donar a entendre una relació de reciprocitat, “d’enviar i rebre” com una cosa infinita que no acabarà mai, per això és un bucle… Bé, aquesta és la versió maca de l’assumpte, la real és que vam fer el vídeo dos dies abans que es publiqués la cançó, i la manera més senzilla i econòmica de plantejar-ho era fer un bucle. Estic molt satisfet de com, amb aquests pocs recursos, hem aconseguit donar forma a una idea.
I ara per ara, en què esteu treballant?
A l’octubre traurem un EP de 5 cançons que vam gravar el novembre passat i de les quals dues ja han sortit, que són Decepció i Notes de Veu. Fer aquest EP va ser una decisió per veure si funcionem en un estudi. Amb la nova banda hem tingut molts bolos en poc temps, anàvem a correcuita, assajant un dia abans… i no teníem temps de parar-nos un moment per pensar què volíem fer amb la banda. I va resultar que sí, ens vam trobar tots molt còmodes a l’hora de compondre temes nous i de fer la gravació.
I teniu programat tocar en pròxims concerts?
El 15 de setembre a la Bàscula, que és un casal de Barcelona. De moment tenim aquests 3 concerts confirmats, i com tenim pensat treure l’EP a l’octubre, ens agradaria fer un concert amb algun altre grup de l’escena catalana. Si bé això encara està per parlar.
