Redacció
A la plaça Frederica Montseny un nen i el seu pare observen sorpresos com un tronc sec des de fa temps ara s’ha convertit en un cavall esculpit que desperta l’admiració de tothom. “Qui l’haurà fet?”, es pregunten. I com ells, moltes altres persones s’han fet aquesta pregunta. Últimament alguns troncs secs de la ciutat han tingut una nova vida convertint-se en escultures. Les mans que ho han fet possible han estat les d’Héctor Fano, un escultor autodidacta d’origen peruà que fa quatre anys va arribar a Cerdanyola.
Ens citem amb ell a la rampa que puja del pavelló de Can Xarau al passatge Santa Eugènia. Allà, mentre està enllestint una àliga i conversem, una senyora es dirigeix a Fano: “Ets molt bo, t’haurien de pagar”. De moment, té el permís del consistori per treballar aquests troncs secs a l’espai públic. “M’agrada donar vida a la matèria morta”, remarca aquest artista especialitzat en el treball amb fusta, sobretot en figures d’animals i rostres humans. “Amb les meves obres intento transmetre alegria i vida amb la idea de donar una nova oportunitat a la matèria morta. Les escultures no moren mai perquè són eternes i, per tant, tampoc moren els troncs que em trobo al carrer. Vull que amb les meves obres la ciutat quedi més bonica i turística”, assegura.
Des de ben petit sempre li ha cridat l’atenció tot el que estigui relacionat amb l’art i va voler estudiar al Perú, però la seva condició econòmica no li va permetre i va començar a practicar pel seu compte al pati de casa. “Poc a poc vaig anar perfeccionant el que feia i rebia encàrrecs que em servien per tenir ingressos extra a la meva feina principal, que durant molt anys va ser el taxi”, recorda. Fa quatre anys, ell i la seva parella van decidir marxar de Lima i venir a viure aquí amb la seva filla gran: “Vam vendre tot el teníem i, amb els pocs estalvis de què disposàvem, vam comprar dos bitllets d’avió a Espanya amb l’esperança de tenir una vida millor”. Fano espera impacient que arribi novembre, quan farà tres anys que està empadronat -“abans vivia a Cerdanyola, però al pis on estava no ens volien empadronar i ara visc a Montcada Santa Maria”, explica- i tindrà els papers per buscar feina. Assegura que no imaginava que per treballar aquí necessiés més que el seu DNI i la seva llicència. “Jo sempre he treballat, no vull viure d’ajudes. Així que només demano poder treballar aquí”, demana. En el primer moment de la seva arribada va treballar al sector de la construcció, però va emmalaltir de covid i “amb la pandèmia tot va ser molt complicat”. Ara es dedica a pintar pisos, però últimament no surt molta feina i es dedica més a les seves escultures al carrer. “La gent em veu i em dona alguns diners que em serveixen per comprar materials i seguir fent les escultures”, explica. I és que no vol renunciar a l’escultura, que és una passió per a ell: “Mai deixaré de fer les meves obres, el que més desitjo és poder ensenyar el poc que sé a aquells que vulguin aprendre aquest bonic art. Ja ho vaig fer al Perú”, assegura. “A Cerdanyola la majoria de persones m’han tractat bé i estic molt agraït, espero tenir l’oportunitat de poder ensenyar art i poder vendre les meves obres, ja que suposaria uns ingressos per al meu dia a dia”. Ara només demana un espai on exposar i vendre les seves obres. per aconseguir ingressos per viure fins que tingui els papers i pugui treballar. “A més tinc una filla al Perú que va haver de deixar d’estudiar Psicologia quan ja no vaig poder enviar diners allà perquè no em sortia feina”, lamenta.
