Guillem Gavaldà: “Vull que el lector no busqui respostes, sinó que es faci preguntes”

Cada any, la rosa i el llibre de Sant Jordi arriben acompanyades del bon temps. Avui, un matí calorós d’abril, tinc la sort de trobar-me amb Guillem Gavaldà (Cerdanyola, 1997), que m’espera a l’entrada del bar Grau. Acompanyats d’un parell de cerveses i unes patates braves, m’explica els secrets per convertir-se en una jove promesa de la literatura catalana. Només té vint anys i ‘Fam Bruta’, la seva primera obra poètica, ja s’ha coronat amb el premi Francesc Garriga. En sentirem a parlar.

Per què escrius poesia?
Perquè ho necessito. Per a mi la poesia és com una espècie de teràpia. De fet, crec que tot escriptor busca purificació o catarsi a partir de l’escriptura. Quan vaig escriure ‘Fam bruta‘ vivia un moment emocional en què necessitava treure quelcom, i la millor manera de fer-ho va ser a través de la poesia.

Aleshores, la teva poesia parla de tu.
Tinc la premissa que tota poesia ha de ser sincera, perquè si no dubto que pugui arribar a la gent. En general, la poesia és egoista perquè parla del jo poètic, que acostuma a ser un reflex de l’autor. Això no vol dir que el meu jo poètic no sigui extrapolable a altres persones, ja que, de fet, m’interessa que el lector no tingui la sensació que escric per a mi mateix.

Què ha suposat per a tu que ‘Fam bruta’ fos reconeguda amb el premi Francesc Garriga?
Ha passat gairebé un any i encara no ho he paït. M’ha ofert coses molt xules i ha canviat la meva vida totalment. Arran del premi hi ha hagut recitals, presentacions, conferències, entrevistes de premsa, viatges, he conegut un munt de gent meravellosa i he pogut parlar amb poetes que admiro, cosa que m’ha enriquit molt com a creador. El premi Francesc Garriga m’ha obert la porta del meu món.

Malgrat que la poesia captiva poc a les noves generacions, la primera edició del premi Francesc Garriga ha premiat a un poeta molt jove. Perquè creus que hi ha aquest distanciament?
Crec que és per culpa de l’educació. Sempre es diu que la poesia és difícil d’entendre, molt tècnica i sofisticada. Tot i que pot ser-ho, no és tan complicada com ens la presenten. Les poesies que es tracten a les escoles són arcaiques, poesies passades de moda que no són aplicables a la contemporaneïtat. Si la gent jove no està interessada, és perquè no se’ls ha donat una oportunitat. Jo, per exemple, no vaig començar a escriure poesia fins fa dos o tres anys.

Vas dir que ‘Fam bruta’ s’assemblava al ‘Jardí de les Delícies’ de Bosch perquè també es desplega estructuralment com un tríptic. Què volies dir amb això?
Ho vaig dir perquè també està dividida en tres parts principals. El que a mi m’interessa, però, és el panell central de la pintura, perquè així com el de l’esquerra és la creació i el de la dreta és l’infern, el del centre són les passions de l’ésser humà. És una entropia absoluta, i justament el desig, la bestialitat i el caos són el que m’interessa a ‘Fam bruta’.

‘Fam Bruta’ transmet, doncs, desordre.
Sí, és un llibre caòtic però alhora té una idea molt clara. Com deia, està dividit en tres parts que van de la creació a la destrucció i que descriuen l’home com un ésser més de la cadena tròfica. Al protagonista del llibre, un ésser orgànic, li creixeran espores i traurà pol·len, però al mateix moment actuarà com un animal depredador. És la mutilació constant. Tot i tenir una estructura clara, ‘Fam bruta’ pretén que el lector no ho entengui tot a primer cop d’ull. Vull que no busqui respostes, sinó que es faci preguntes.

Justament Francesc Garriga deia que tot està dit però que les maneres de dir-ho són infinites. Quina és la teva manera de dir les coses?
Tenint com a referent la poesia clàssica, crec que la meva manera d’escriure es basa en la concentració. Sempre dic que ‘Fam bruta’ s’ha d’entendre des d’una besant epigramàtica, perquè tot epigrama, com una abella, ha de tenir brevetat, mel i fibló. Brevetat perquè intento que sigui fàcil de llegir; mel perquè vull crear una poesia estètica, i fibló perquè busco un cop de puny final, un verí que injecto en dosis petites al lector.

La crítica parla de la presència d’una veu narrativa diferenciada que homogeneïtza el llibre. Com s’aconsegueix això?
És un afalac que m’ho diguin perquè és difícil d’aconseguir. Centro la meva poètica en les bèsties, la vegetació i la terra, buscant imatges similars, de la mateixa família semàntica, per aconseguir cohesió.

Davant el presagi d’una brillant carrera poètica segons els editors, quines perspectives de futur tens?
Crec que es passen una mica, però ja m’agrada. Mentre escrivia ‘Fam bruta’, el llibre es va bipolaritzar en dos poemaris. Un és el que s’ha publicat i l’altre són poemes que pertanyen al mateix bloc temàtic però que no vaig incloure al llibre. Per tant, tinc projectes en marxa, ja que actualment segueixo escrivint. La poesia, però, requereix temps. – Oriol Company