Redacció
‘El concert que et mereixes’, que complirà amb la normativa de seguretat vigent, tindrà lloc el 17 i 18 de juliol (22 hores) al Castell de Sant Marçal. La proposta suposarà el segon comiat de Gerard Pastor (Barcelona, 1984) com a director de la banda de l’Agrupació Musical de Cerdanyola del Vallès (AMCV).
Què es trobarà el públic que assisteixi als concerts al Castell de Sant Marçal d’enguany?
Un concert diferent als dels últims. És una concert fresc, d’estiu i pensat perquè la gent gaudeixi escoltant música popular. L’únic igual és el marc: el castell de Sant Marçal. No han de pensar que van a veure ‘El Concert al Castell’, perquè no és això. Volem que sigui una mena de comunió entre tots per gaudir entre tots després de mesos de confinament.
A la presentació vas dir que serà una manera de fer un repàs per la història dels Concerts al Castell. Amb quines peces que heu tocat et quedes tu?
Originalment aquesta era la primera versió, però ara hem fet canvis al repertori i sí que hi ha peces que s’han tocat al Castell, però no és un repàs per la història del ‘Concert al Castell’. També hi haurà peces que no han sonat al castell. Hem volgut fer una proposta fresca i popular. De les peces que hem tocat al Castell em quedo amb el Tristany i Isolda perquè era un repte musical. És la típica obra que quan dius que la faràs la gent et diu que estàs boig. Recordo com ho van viure alguns músics que tenien 14 anys i mai havien tocat Wagner. Una banda és versàtil però tant com per arribar a tocar una obra de Wagner de gran format… Per a mi va ser un gran esdeveniment. Sempre m’he sentit molt orgullós de la banda i ja amb allò era impossible estar més orgullós.
Suposo que no donaràs pistes del repertori de divendres i dissabte…
Sí, farem alguns clàssics del swing com un medley de Benny Goodman o la gavina voladora, que no l’hem fet mai al Castell.
Serà el teu segon comiat a la banda de l’AMCV. T’imaginaves fer-ho així?
No, però també vaig arribar a pensar que no em podria acomiadar. Per a mi és un regal. El ‘Concert al Castell’ que tocava enguany s’ha posposat per any vinent i aquest ja te’l prens d’una altra manera. M’agraden tots els estils, és una característica que m’identifica, per això m’agrada tant la banda, és molt més versàtil que l’orquestra. Acabar amb un concert així és l’essència pura de la banda i està molt bé.
Aquesta segona etapa ha estat millor que la primera?
Et diré el tòpic que ha estat diferent. La primera van ser quasi molts anys i va passar per moltes fases, vaig viure dues juntes molt diferents i molts alts i baixos. Aquesta segona vegada l’AMCV està més madura i el fet que hi hagi més joventut a la junta fa que entre aquesta i la banda vagi tot molt més fluid. Això a mi m’ha alliberat molt i només m’he preocupat de les qüestions musicals, ha estat una etapa més plàcida per a mi.
A la banda li queda encara camí per recórrer?
Molt. No s’acabarà mai el camí perquè la naturalesa de la banda és que la gent vagi entrant vagi renovant-se. Des que jo vaig entrar potser queden 10 persones. Els cicles naturals fan que constantment hi hagi un repte. Al marge d’això, tot el que hi ha escrit en tots els estils fan que els reptes no s’acabin. Ja tenim clars els ‘Concert al Castell’ de l’any vinent i del 2022. Quan trenques els esquemes et desacomplexes i les possibilitats són infinites. Quan jo vaig arribar la banda ja estava desacomplexada i després jo i la Irene també vam treballar perquè això continués sent així.
L’Agrupació Musical de Cerdanyola ha d’acabar de triar director al setembre. Quines característiques ha de tenir?
Primer ha d’entendre molt bé com és la direcció del segle XXI perquè encara hi ha gent que no ho entén. Ha de ser una persona dúctil, flexible, que sàpiga parlar bé amb la junta i valorar aquesta comissió artística que hem creat amb músics de la banda i que sigui una persona que domini diferents estils per la versatilitat de la banda. També ha de ser capaç d’involucrar-se en aquella tasca que va més enllà de moure el pal, que dic jo. Una implicació que fa que les coses puguin anar el millor possible.
Compositor, pianista i director. Et veus sempre compaginant les tres coses?
De moment sí, perquè va com per cicles. Quan vaig plegar de la banda la primera vegada se’m disparava molt la tasca de director, després d’un any es va disparar la de compositor i ara més de clàssica. Acabo de gravar un disc amb Marta Urzaiz, clarinetista de la banda. I es torna activar la banda del piano. M’agrada això, no m’encasello musicalment en una única cosa. Ho trobo molt enriquidor. Aquesta era la meva gran preocupació quan era jove, em deien que m’hauria d’especialitzar. Però jo veia John Williams que feia de tot i jo volia ser com aquell senyor. I em deien que John Willliams és John Williams. Però jo sóc jo i vaig fent el meu camí, salvant totes les distàncies perquè Williams és el meu ídol. El meu Messi. Crec que amb els anys la meva vida professional va alternant-se en aquests cicles i mentre pugui ser així per a mi serà fantàstic.
Dius que per moltes coses que facis sempre seràs “el de la música del Furius Baco”.
Això sí. És un tema molt popular. Quan algú em pregunta si sóc compositor els hi dic que tinc el 50% de possibilitats d’encertar que han escoltat música meva. Aquesta és l’estadística de la gent que ha pujat al Furius Baco de Port Aventura (riu). A la gent li fa molta gràcia i a mi em va fer molta gràcia en el seu moment, perquè sempre havia volgut fer música per a un parc temàtic. Hi havia compositors més grans que jo que em deien que era impossible. Amb 24 anys em van fer l’encàrrec. Va ser un projecte molt gran i el meu primer pas en la música de parcs temàtics. De fet, és un món el que hi continuo treballant. Ara estic en una empresa de parcs temàtics que es dedica al desenvolupament de tematització i continguts. Ara ja no només sóc compositor de la música, sinó que faig de director d’espectacles i coordino l’equip musical amb les llums. És un món que està molt verge, sobretot al mercat rus, orient pròxim i el xinès. Furius Baco és la carta de presentació. M’ha acompanyat gratament.
La música ha estat protagonista durant els mesos de confinament. Ha servit la pandèmia per col·locar-la al lloc que mereix?
Crec que no. És un espai curt de temps i ha d’anar acompanyat de canvis estructurals. Jo em dedico també a la docència i després de tot el que ha passat s’ha posat sobre la taula com d’importants són l’educació i la cultura i com a partir de la tecnologia es pot aprofitar una innovació i un canvi de paradigma. Però tot això no passa de la primera capa, on s’han de fer els canvis és a Educació i a Cultura. Si ara, per exemple, els pressupostos de l’Estat baixés un 10% en inversió militar i pugés en cultura i innovació et diria que sí que ha servit. Però sóc molt escèptic. La gent que es dedica fer bandes sonores se’ls hi han parat totes les produccions i les ajudes que estan reben són escasses. Els canvis han d’arribar fins a dalt.
Com ha estat dirigir a mascareta i amb els músics a dos metres?
Ha estat complicat, però com venia de no fer res és una meravella. Jo sóc de got mig ple, ha estat un treball bo. Però hi ha hagut peces que tenien limitacions per l’espai. Els músics s’ho han passat bé, les dinàmiques que hi ha a la banda van molt més enllà d’allò musical, és una família. Per això era important reprendre els assajos presencials. El retrobament ha estat positiu i les limitacions passen a un segon pla.
Ets un professional guardonat. De tots els premis que has rebut, et quedes amb algun en especial?
Precisament em quedo amb un que no vaig a guanyar: el Gaudí. I ho faig per un lligam emocional amb el meu pare. Ell estava molt malalt el dia de la gala, de fet s’estava morint i no sabíem. Li quedaven 10 dies. Estava molt cansat i va fer un esforç molt gran per quedar-se a la gala. Al dia següent vaig parlar amb ell i em va dir: Gerard, te’l donaran. La teva banda sonora era una meravella i estic molt orgullós. 10 dies després va morir i se’m va quedar gravat aquest missatge. Ara sempre que hi ha les nominacions al Gaudí penso en el meu pare. Guanyar un premi t’excita molt, però amb el pas dels anys et quedes amb el missatge de treball de formiga. Si treballes els reconeixements arriben i si no arriben al dia següent t’aixeques d’hora i continues treballant. Els reconeixements són macos, però en general no tenen a veure amb el futur, sinó amb el passat. Si et tornen a trucar no és perquè hagis guanyat un premi, sinó perquè quan has treballat has estat a l’alçada. Els meus mestres sempre em deien treball i humilitat i tot arriba amb el temps.
Creus que Cerdanyola és una ciutat musical?
A Cerdanyola li falta una cosa per ser una ciutat musical important. Una infraestructura que acompanyi la banda, la coral i l’orquestra. Crec que Cerdanyola necessita un auditori i que aquesta sigui de l’AMCV i que tingui espais perquè altres formacions també hi puguin anar. Però sobretot que la banda pugui assajar en una sala simfònica i un lloc per guardar el material com Déu mana. Des del 2009 estic vinculat a Cerdanyola i mai he vist sobre la taula un projecte així. Falta un equipament a l’alçada del talent i de l’alta activitat cultural existent a Cerdanyola. La ciutat necessita un auditori on l’AMCV hi visqui. Això és més cultura i és un valor. Si l’Ajuntament de Cerdanyola ha pres consciència de la cultura durant aquest confinament ho ha de demostrar amb una oferta així. Fa 30 anys es feien obres faraòniques i amb un gran pressupost, no necessitem això, cal una infraestructura intel·ligent.
