Redacció
Durant dècades, els quioscos de premsa van ser -a Cerdanyola, com a tot arreu- un dels punts més importants del dia a dia cultural de la ciutat. En primer lloc, i evidentment, perquè era el punt on, cada matí, tothom s’acostava a comprar el diari. En una era prèvia a l’explosió d’Internet i les xarxes socials i on només hi havia un parell de cadenes de TV que emetien unes poques hores al dia (per als més joves, això avui semblarà impossible d’imaginar) la premsa escrita -amb la ràdio- eren les dues úniques formes que tenien dels ciutadans d’assabentar-se d’allò que havia passat al món durant les darreres hores.
Els quioscos van ser durant dècades un dels equipaments imprescindibles de qualsevol ciutat
Els quioscos “de premsa escrita” eren, però, molt més que el lloc d’obligada visita per a tothom que volgués estar minimament informat de les notícies del dia. Durant la resta del dia despatxaven exemplars de les moltes revistes temàtiques o col·leccionables enquadernables que les editorials llençaven al mercat. I no podem oblidar les llargues cues que s’hi organitzaven cada tarda, quan plegaven els col·legis i les mares anaven amb els seus fills a comprar sobres de cromos per acabar la col·lecció de moda o potser a comprar caramels o “gominoles”. Pocs anys més tard, molts d’aquells nens tornarien a visitar de forma habitual el quiosc… potser per comprar algun exemplar d’alguna de les moltes publicacions “porno” que van aparèixer al nostre país després de l’any 1975. En definitiva els quioscos van ser, durant dècades, un dels equipaments imprescindibles de qualsevol ciutat. A més de ser un negoci altament rendible que s’obria a primera hora del matí i mantenia la persiana aixecada (mai millor dit) fins a ben entrada la nit.
Fins que, al voltant de l’any 1995, va aparèixer amb força a les nostres vides una novetat anomenada Internet. A la qual seguiria, pocs anys més tard, una altra novetat anomenada “smartphone”. I una tercera coneguda com “xarxes socials”. Tres revolucions destinades a trasbalsar com poques vegades abans els nostres hàbits de consum i que, d’entrada, van transformar de forma radical el mercat publicitari. De cop i volta, i per esmentar dos exemples, els anuncis immobiliaris i les ofertes laborals (dos de les principals fonts d’ingressos de la premsa escrita -i molt especialment de les publicacions locals- van descobrir un nou canal, que en poc temps es va fer amb gairebé el 100% del negoci. Començava la crisi de la premsa escrita. Una crisi que, entre moltes altres conseqüències, afectaria profundament als quioscos. A mesura que els diaris, i les revistes impreses, anaven tancant i reduint les seves vendes, els quioscos començaven a tancar. A un ritme cada cop més elevat. Fins al punt d’haver ja desaparegut a moltes ciutats.
L’únic supervivent
La nostra ciutat no ha estat una excepció. Sense ànims de fer una relació exhaustiva dels quioscos que van arribar a estar en funcionament de forma simultània al poble, en recordem com a mínim set o vuit, incloent l’emblemàtic “quiosc de l’Ajuntament”, tancat fa ja anys i que fins i tot va ser motiu de reportatges periodístics quan la parella que el gestionava es va jubilar. Aquí tenim, encara, per sort, un quiosc en funcionament. L’últim. El que es troba a l’avinguda Sant Iscle (davant de l’Oficina de Correus). Va obrir les seves portes a l’any 2006 i durant molts anys va ser regentat per dos germans: Manuel i Maria Dolores Colado. A l’octubre de l’any 2018 el quiosc ja es va tancar un primer cop, per diversos motius. Segons diu Manel, “el negoci cada cop era menys rendible, els horaris molt llargs i això, combinat amb diversos motius personals ens va fer pensar que la millor decissió era plegar”. Es va reobrir poc després, però en aquesta nova etapa, ja només amb el Manuel al capdavant. En aquesta segona etapa, ja havien tancat gairebé tots els quioscos de la ciutat. En quedava encara un -el de la RENFE- que va plegar fa aproximadament tres anys. El quiosc del Manuel, doncs, és l’últim del poble. I possiblement, quan tanqui, serà el final de tota una era. Segons comenta el seu responsable, “les vendes de diaris cada cop son més petites i gairebé ningú que tingui menys de 50 anys ja compra premsa escrita”.
El negoci dels quioscos, segons explica, fa ja anys que es basa, sobre tot, en la distribució de col·leccionables, la venda de productes per a infants i les revistes especialitzades, que també van a la baixa. “Els marges, actualment, són molt petits. De fet, sovint em plantejo deixar-lo. Però amb l’edat que tinc soc conscient que em costaria trobar una altra feina, o sigui que suposo que si puc aguantaré fins arribar a la jubilació”, destaca. És pessimista respecte al futur del sector: “Crec que aquest tipus de negoci, tal i com els hem conegut fins ara, està destinat a la seva desaparició. Fa ja anys que les editorials han derivat el nivell de venda que encara tenen cap a altres tipus d’establiments, com benzineres, estancs o botigues. Els quioscos ja no els hi som necessaris”. Quan finalment tanqui el quiosc del Manuel serà el final de tota una era. I potser tota una al·legoria de la crisi que fa anys que viu el món de la premsa escrita amb tots els problemes socials que això genera. En un món sense diaris (amb tots els defectes que se’ls hi pugui atribuir) i amb bona part de la població informant-se mitjançant xarxes socials, les “fake news” i tot el que d’elles es deriva tenen el terreny abonat. Des d’aquest punt de vista, doncs, la desaparició dels quioscos és una pèssima notícia. Només ens queda creuar els dits i esperar que, en algun moment, i d’alguna forma, algú prengui el relleu de la funció que durant dècades van dur a terme: el lloc on anar a buscar, cada dia, notícies fresques amb un mínim de credibilitat.
Un element del paisatge urbà gairebé desaparegut
Durant els últims anys, lenta i discretament, els quioscos han anat desapareixent del paisatge urbà de la ciutat. No fa gaire temps -com a mínim, que nosaltres recordem- encara hi havia quatre als carrers de Cerdanyola: el de Serraperera (al costat de la Masia Serraparera), el de l’estació de la RENFE, el de Canaletes i el mític i emblemàtic “de l’Ajuntament”. Avui, a més del quiosc de Manuel Colado, i si no estem equivocats, ja només en queden dos: el de l’Ajuntament (que possiblement sigui el més difícil de fer desaparèixer degut a les seves característiques físiques) i el de Canaletes. Potser podria ser interessant que s’intentés trobar alguna utilitat pública a aquests reductes de tota una època, igual que ja es fa en altres poblacions, on s’utilitzen, per exemple, com a punts per a que els veïns facin “bookcrossing” (intercanvi gratuït de llibres i altres objectes culturals”). – JAH
