Redacció
Alba Carmona es va traslladar amb la seva família de Màlaga a Cerdanyola quan tenia 10 anys, i des d’aleshores ha trepitjat l’escenari del Teatre Ateneu indefinides vegades. El 5 de juny a les 20h ho tornarà a fer presentant el nou espectacle ‘Toques i cantes’, un duet de guitarra i veu amb Jesús Guerrero, que inclou repertori tradicional tant propi com d’altres països. La cantant recorda amb emoció la seva iniciació en el flamenc quan ballava a la Casa d’Andalusia; va ser el punt de partida d’un viatge de 18 anys marcat per l’amor a la música tradicional i l’exploració incansable pels sons populars i moderns.
Què va significar per a vostè fer el pas de començar la carrera en solitari el 2018?
Després d’estar set anys al grup Las Migas, el pas a la carrera en solitari va ser una transició orgànica: la necessitat de canviar de projecte i començar a fer música més personal. Va ser començar un nou camí. Amb Las Migas i altres formacions havia fet moltes coses, però mai un projecte tan personal i propi com aquest.
Arran de treure el disc en solitari “Alba Carmona”, ha notat un increment en les vendes?
La veritat és que no. Jo crec que el sector independent de la música està molt oblidat, i costa molt fer música que no estigui en streaming o que no sigui comercial. Per això he de fer de tot: jo componc els meus temes, busco els concerts, faig de promotora, etc. Abans aquestes qüestions es derivaven a la discogràfica, però avui dia està més complicat. De fet, moltes vegades el que menys faig és cantar, perquè s’ha de treballar molt.
Com neix “Toques y cantes” i la col·laboració amb el guitarrista Jesús Guerrero?
El Jesús és guitarrista de flamenc, i compartim aquest amor per la música tradicional. Així, hem inclòs sobretot repertori tradicional amb cançons de folklore, llatinoamericanes, i també cançons que hem compost els dos. És un recorregut per diferents estils a través de la mostra tradicional i també de molts estats d’ànim. Aquest any ha estat una bomba d’emocions i ho volíem reflectir.
Com casen els tangos de Triana, els panaderos de Salamanca i la rumba catalana en un mateix espectacle?
L’arrel del nostre projecte és la música tradicional, un estil que vingui d’on vingui sempre parla del poble i neix d’ell. No és que barregem estils diferents com jazz o rock, sinó música tradicional de diferents països. És una música que canta el poble i que li dóna molta importància al ritme, com tots els cants populars.
“Toques y cantes” és tan personal com el seu primer disc, “Alba Carmona”?
Sí, aquest repertori és íntim. “Alba Carmona” és una formació més àmplia que combina la música tradicional i la moderna. A “Toques i cantes” incloem temes del disc que coincideixen en ser música popular, l’estil que sempre m’ha agradat. Però a “Alba Carmona” la veu és l’instrument principal, i en aquest duo la guitarra és molt important.
El fet d’haver estat mare per segon cop ha influït a “Toques i cantes”, igual que va passar amb “Alba Carmona”?
És clar! La meva música està molt relacionada amb la meva vida. Tot allò que componc prové de coses que visc i que m’inspiren. Aquest any de pandèmia he invertit el temps a crear aquest projecte amb el Jesús, i també en tornar a ser mare. Quan tens un canvi tan important a la teva vida és impossible que no aparegui a les composicions. La meva personalitat i la meva manera de sentir estan totalment relacionades amb la meva música. També, tot allò que m’ha ensenyat el meu fill: des del primer moment que el tens als braços ja estàs aprenent i sentint coses noves.
D’on sorgeix la seva aposta per barrejar estils diferents, i per desmarcar-se del tradicional flamenc en què es va especialitzar a la universitat?
La cultura andalusa sempre ha estat present a casa, per tant he conviscut amb el flamenc. Quan vaig començar a l’ESMUC estava més enfocada a aprendre “cante”, i aquesta era la meva prioritat. Però en ser una escola tan oberta amb tants estils de música diferents, mentre jo feia flamenc tradicional m’arribaven nous projectes musicals de companys. Cada cop que m’apropava a un estil m’adonava que també volia cantar allò.
Creu que el fet d’innovar i de no haver-se cenyit a allò que acadèmicament li van ensenyar, defineixen el seu estil actual?
La música que faig no és conscient ni pensada, i mai he volgut innovar. Jo simplement canto el que sento i amb la responsabilitat de fer música des del coneixement. Sóc incapaç de “cantejar” i cantar altres estils; sí que puc barrejar estils però sempre amb les influències de la música tradicional. De fet, m’ha costat moltíssim definir-me perquè volia cantar tantes coses que sentia que cap estil era el meu. En aquest sentit, l’ESMUC ha estat clau per conèixer una varietat de músics que m’han portat a fer la música que faig ara.
Què li suposa tornar a Cerdanyola per presentar aquest nou treball?
És molt emocionant perquè sento que és el meu poble de sempre. Tinc tota la meva família i amigues aquí, llavors és com tornar a casa. Per a mi un dels millors concerts és aquell que faig a prop de la meva gent, perquè sento que tots ells formen part de la meva música. Llavors és un regal. Jo sempre m’he sentit molt ben tractada a Cerdanyola tant pel públic com per l’Ajuntament. – Nora Muñoz
